04.09.15. aMor s’escriu amb M – una declaració llunaminosa

IMG_20150816_235014
I llavorns la inexistència es concreta en traspassar aquell silenci. Jo diria més: traspassar aquell silenci i entrar en una dimensió paral·lela. Tu em coneixes. I m’entens. SER UNA PRESÈNCIA. Necessito que em descriguis la paraula presència. He estat mesurant el pes d’aquells trossos de res. Em vas dir res. Ara en aquest racó del buit suspiro. I puc ser etern. Sentiment d’eternitat. És increïble com he arribat a fabricar-me un sistema dins del sistema. És la possibilitat d’una possibilitat remota. Com un Show de Truman. Percebo el meu entorn com un decorat. A punt de caure en qualsevol moment.

La condició d’actor en una geografia líquida. Un no res. Un no tot. Et tinc col·locada a la cantonada de la meva habitació buida. Allà, esperant, respirant, com jo. I és un etern, altre cop, de converses llançades a l’horitzó. De dits blancs i fins trencant-se. No entenc el més aquí i sempre vaig al més enllà. No entenc el més aquí i sempre em projecto en el més enllà. Més enllà de tot. Dissoldre’s com el sucre en el café. Tu això també ho has vist, ho has pensat. Ho saps. Ho sents.

Una tristesa agradable. Mentre s’espera. Una tristesa d’aigua entre pedres quan és l’últim dia del món. L’últim dia aquí a la Terra. Em resulta sorprenent encertar en cada paraula, fins i tot quan tinc por d’escriure. I és perquè et tinc llepant-me, i la teva saliva em calma. Pomada. Aquesta és la paraula que necessitava. Pomada. Ets una pomada. Et necessitava. Una presència, allà. Una presència que traspassa la pell. Complex el moment de viure. Complexa la sensació de no saber quants dies més queden.

Tu em vas dir que creixeria la gespa. Diga’m quan. Digam quan creixerà. És la típica actitud humana de desesperar-se esperant quelcom. Tu ja ho saps. Ho vas superar. Ho has superat? Sempre et veig a les ribes dels rius, ets el moment abans del suicidi. Just el moment abans, quan encara ets viu i la pell es va tornant tendre. És la tela del més enllà. Pomada i tela. Fina. Una tela fina. Ets de seda. Una manifestació corpòria dels pensaments renaixentistes llunyans que bateguen dins les meves cèl·lules.

Saps aquells esquelets amb flors? Esquelets que es llancen al mar en un ritual druida. Druida es un adjectiu que t’escau. Perquè la Lluna té un ressó mitològic en tu. En tu la Lluna ressona. Jo estic escoltant-te per evadir-me i sentir-me i matar-me de mots invisibles.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s